Comparteix:

Des de fa tres setmanes que res en el nostre dia a dia és igual. L’impacte del virus COVID-19 ha suposat un abans i un després en la vida de totes les persones. Els professionals de la sanitat, però també la ciutadania en general hem vist, sense excepció, com les nostres rutines han canviat,  com ens hem adaptat a una realitat completament desconeguda i el més important, com la combatem. 

Assistim a un moment excepcional que ha provocat el col·lapse del nostre sistema sanitari. Sí, el sistema no està dissenyat per a poder absorbir una situació com la que viu el país i dono un exemple ben simple. Si en períodes on la grip comuna té més afectació en la població, molts dels centres sanitaris tenen problemes per a poder fer front a la població afectada, com el sistema podria fer front a un virus com el del COVID19? Es podria pensar que tot això s’hauria pogut preveure i així evitar situacions com les que es viuen aquests dies. Potser sí però, sovint, les dades que ens arribaven eren discutibles o fins i tot confuses. Buscar responsables de la falta de previsió o què no s’ha fet bé no està dins dels objectius a curt termini, ja hi haurà temps per analitzar això quan la situació canviï. 

24 hores durant els set dies de la setmana. Aquest és l’horari que el professional mèdic té ara mateix. La lluita comença a l’hospital, al centre sanitari o a la residència i segueix a casa, perquè em consta que ningú descansa. No ens traiem del cap aquest virus però per a fer bé la feina, per a lluitar, necessitem material adequat i serveixi el símil amb les forces de seguretat. A un policia se’l pot deixar sense armilla quan està de servei? No. I em consta que ha estat una reivindicació dels cossos policials des de sempre. Doncs la mateixa pregunta per als sanitaris: podem anar a treballar sense els Equips de Protecció Personals o no disposar de test de diagnòstic? La resposta és la mateixa: no. No podem combatre un problema si no tenim les garanties suficients que no ens contagiarem o que no contagiarem a les nostres famílies a l’arribar a casa. 

Feia pocs dies que el Col·legi de Metges i el Col·legi d’Infermeria de Tarragona, de forma conjunta, denunciàvem que el 16% dels afectats per COVID19  a Catalunya són sanitaris. Una xifra inadmissible quan som els que estem a primera línia, jugant-nos la vida cada dia en entrar a treballar. Aquests dos col·legis representen en l’actualitat a 7.500 professionals de la salut en la província de Tarragona i és el nostre deure exigir l’arribada d’aquest material que permet, a metges i infermeres del territori, treballar amb garanties reals i minimitzant al mínim el risc de contagi.

El COVID19 ha generat canvis en molts aspectes de les nostres vides i també ha portat als mitjans de comunicació i a la ciutadania una sèrie de reptes ètics i deontològics. Un d’ells és el de la priorització de recursos escassos i, en conseqüència, apareix la pregunta de qui és el qui millor es pot beneficiar d’aquests recursos. La Presidenta de la Comissió de Deontologia del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, la doctora Monste Esquerda, parlava dels criteris a tenir en compte destacant l’avaluació individualitzada de la persona. És a dir, cal una valoració de cada pacient i el seu estat de salut per saber si és adequat o no un tractament d’intensius on intervindran nombrosos factors, no tan sols l’edat de la persona. Aquesta avaluació qui la realitza és un clínic i no un protocol, que no oblidem, són guies orientatives. A més, en aquesta mena de situacions i, si hi ha possibilitat, seria bo poder conèixer la voluntat del pacient, per exemple, amb unes voluntats anticipades. Cal doncs, humanitzar l’assistència sanitària i estalviar patiments a la gent, deixant que puguin morir amb dignitat si ho desitgen,  però no oblidem que  mai un professional deixarà d’atendre a ningú.

Les mostres de suport que el col·lectiu sanitari està rebent des del principi són admirables. Són l’escalf que necessiten els professionals per a seguir al capdavant en aquesta lluita. És la motivació necessària per a llevar-se cada matí i anar a treballar amb la convicció que les coses aniran bé i que ens en sortirem. Alhora, la ciutadania està tenint un comportament exemplar. Al virus se’l combat des de l’hospital, des de l’UCI o del CAP, però també des de casa. Són temps difícils i la població ha entès que confinar-se és una forma de lluita en  un moment excepcional on el metge, la infermera, l’auxiliar o el portalliteres treballen; però el ciutadà, quedant-se a casa i evitant el contagi, també. I no voldria oblidar tampoc tota aquella gent que va a treballar perquè els altres puguem tenir els serveis mínims. Des dels qui treballen en els comerços als equips de neteja, passant pels agricultors o els treballadors de les químiques, a totes i tots, gràcies.

El COVID19 serà un punt d’inflexió en la vida de les persones i, per descomptat, en la sanitat. Es fa palès que necessitem més recursos, un major finançament i que la privatització d’aquest servei no és una fórmula d’èxit. Vencerem al COVID19 perquè tenim capacitat de resiliència però, més important encara, tenim un sistema sanitari que cal cuidar i mimar i quan tot això hagi passat, caldrà depurar responsabilitats, analitzar tots els ets i uts d’una crisi sense precedents i potser així estarem preparats per a una altra eventualitat de la mateixa magnitud. 

 



Dr. Fernando Vizcarro
President del Col·legi Oficial de Metges de Tarragona

Cercar